Amb la mirada posada en el 25 de novembre, dia mundial contra la violència de gènere. La violència masclista contra les dones, física i psicològica, és la cara visible i més dramàtica de la mateixa, però no és sols l’única.

Els atacs directes són els que ens permeten veure com el patriarcat no només ens atorga uns rols, unes actituds i uns comportaments en funció del sexe en el qual naixem, sinó que, al mateix temps, estableix un ordre jeràrquic entre els gèneres permetent que el gènere masculí gaudeixi d'una superioritat i el gènere femení es sotmeti a aquesta superioritat.

Amb totes les mancances i despropòsits que envolten els mecanismes oficials de lluita contra la violència de gènere, és cert que s'ha avançat cap al rebuig social de la cara més visible de la violència contra les dones. Ara bé, les institucions s'acomoden en la posició de buscar mesures policials i repressores que només intenten solucionar un problema de forma superficial mentre aproven retallades en educació, eina clau i bàsica per a poder construir una societat en la que no existeixin aquestes jerarquitzacions que provoquen rols de poder i formes de relació violentes.

Les relacions desiguals entre els gèneres es basen en la divisió i la subordinació de les tasques i treballs en funció del sexe de les persones i es valoren socialment de forma desigual. I és aquí on entra en joc la violència de gènere invisible que totes patim diàriament. Quan s'escullen les joguines dels infants en funció del sexe que tenen, quan s'educa per a desenvolupar unes determinades capacitats i habilitats diferenciades, quan les identitats es construeixen al voltant de la cultura del cos i dels cànons estètics en què aquesta es basa, quan no es permet que les dones decideixin sobre les seves maternitats i l'avortament és considerat un delicte, quan els mites de l'amor romàntic creen expectatives envers les relacions sexoafectives i l'ideal de família és heterosexual i monògama...

Tots aquests dispositius configuren una enorme xarxa de violència invisible que programa a les dones com a víctimes potencials de la violència física i psíquica més directa i que, al mateix temps, programa els homes com a potencials agressors quan la seva identitat de dominació es veu qüestionada per la rebel·lia femenina. Tanmateix, cal que no oblidem que estem parlant de gèneres i, per tant, de rols, comportament i actituds i, si bé, en molts casos el rol de dominant l'exerceix un home, també hi ha dones que desenvolupen comportaments i actituds de dominació envers altres persones.

Es fa necessària una transformació radical del sistema educatiu que desenvolupi i apliqui una coeducació real i que avanci cap a la destrucció dels conceptes tradicionals de masculinitat i feminitat en una situació d'absoluta igualtat, i que acabi amb la socialització masclista dels infants i adolescents, que acabi amb el binomi sexe-gènere a partir del qual es crea la identitat sexual de gènere. Es fa necessari perquè el nostre objectiu és construir una societat lliure de relacions d'explotació i de dominació.

Alhora, cal que les dones siguin partícips directes en aquest procés d'alliberament, per dur a terme una veritable emancipació social, sexual i de gènere, que només pot comptar amb la complicitat i el recolzament de la resta de la societat, és a dir, els homes han d'assumir les seves responsabilitats en l'alliberament sexual i de gènere.